Primer contacte

Cati, com diu el meu Creador, és el nom de quan estic normal, tranquil·la. Però de vegades, com farà gairebé cinc anys, em passen coses que em fan allunyar-me de la realitat.

Després de restar unes setmanes en la meua cambra i de rebre classes de català, vaig eixir al carrer conscienciada de trobar algun valencià que parlara valencià. Pensava que al centre de València tal volta es concentraren aquelles persones, per tant, havia d'agafar el metro. Ja a la taquilla, el venedor em va sorprendre amb un Bon dia. L'alegria que vaig tindre en aquell moment va ser enorme. No era tan difícil trobar-los! Però aviat em vaig adonar que no sabria respondre més de la repetició de les seues paraules, així que s'acabaria la conversa en la llengua tan esperada. Després del meu tímid Bon dia el xic va continuar parlant-me en valencià. On vols anar? Anar i tornar? Prenga el seu bitllet. Moltes gràcies. Mentre que jo feia que sí amb el cap, sense saber on havia demanat d'anar. Agafí el bitllet i just quan anava a introduir el bitllet per passar, una força interior es va apoderar de mi i em va fer tornar a la taquilla. El xic es va sorprendre de veure'm de nou a l'altra banda dels vidres i em va dir si no m'havia tornat bé els diners. Va ser aleshores quan em va sortir un mig somriure, em vaig acostar més als vidres i amb veu molt suau li vaig dir que el que volia era una altra cosa. Ell va respondre que no entenia bé el que deia, que tal volta si passara dins amb ell m'escoltaria millor. I, una vegada enfront d'ell, el cap ja no pensava en anar al centre de València sinó que aquella persona trobés el meu centre més calent i s'endinsés en ell. Escoltàvem com des de fora algú s'indignava perquè la màquina no li tornava bé els diners, però res importava quan jo estava damunt d'ell, gitats a terra.